Els Límits

PER QUÈ HEM DE POSAR LÍMITS ALS INFANTS? NO SERIEN MÉS FELIÇOS PODENT FER TOT EL QUE VULGUIN? NO VIURIEM MÉS TRANQUILS SENSE HAVER DE POSAR NORMES I LÍMITS?

Un infant sense límits, o amb uns límits confosos, tindrà greus dificultats en el futur. Problemes d’autoestima, d’autorregulació, de control emocional, de relació amb els altres… Uns límits massa severs tampoc beneficien en l’educació: generen adults insegurs, rígids, amb baixa autoestima i poca capacitat per prendre decisions. Com es pot fer doncs? En aquest article us resumeixo les pautes que s’estan donant avui en dia per poder posar uns límits respectuosos amb l’infant, enfocats a l’educació i la millora del seu benestar emocional.

La tasca de posar límits als més petits és dels adults, pares, avis, mestres, cangurs… Uns límits que han d’ajudar a aprendre a auto-regular-se i a afontar les limitacions que s’aniran trobant de forma natural quan creixin i es vagin fent grans. Però la tasca d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge. Quan volem posar límits anem oscil·lant entre la permissivitat i l’autoritarisme, ser massa sobreprotector/a o ser un dictador/a. Un llistat sense fi de situacions que ens fan estar decidint constantment: les hores davant de la tele, la quantitat de llaminadures, el desig de dormir al llit dels pares, comprar allò que vol l’infant o no, etc. Un adult que no aconsegueix posar un límit amb fermesa, i alhora certa flexibilitat, s’enfrontarà amb un nen insatisfet, les demandes del qual aniran en augment.

Els desitjos sempre satisfets impliquen la mort del desig (F. Dolto).

Un límit…

• Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.
• Ofereix un ambient segur i confiable; on podrà jugar, explorar i aprendre.
• Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, dóna ordre al seu món i genera seguretat.
• Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.
• Permet al nen l’oportunitat de pensar, de prendre la iniciativa i buscar solucions.
• Protegeix al nen de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.
• Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.
• Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

Els nens i nenes, des de petits, aprenen normes i valors tractant de assemblar-se als adults amb els qui interactuen. La primera forma d’aprenentatge és per identificació. S’identificquen amb l’adult i l’imiten. Es tracta mes que de prohibir, d’oferir bons models identificatius.  Així com els pares i mares defineixen les normes i pautes dins de l’àmbit familiar, introdueixen als nens i nenes en el marc de la societat, possibilitant una millor convivència. La tasca de posar límits implica un complex i continu procés d’aprenentatge.

Les 10 “pautes” per posar límits

1. Objectivitat. És freqüent escoltar en nosaltres mateixos i en altres pares expressions com ‘Porta’t bé’, ‘sigues bo’, o ‘no facis això’. Els nostres fills ens entendran millor si marquem les nostres normes d’una forma més concreta. Un límit ben especificat amb frases curtes i ordres precises sol ser clar per a un nen. ‘Parla baixet en una biblioteca’; ‘agafa la meva mà per creuar el carrer’ són alguns exemples de formes que poden augmentar substancialment la relació de complicitat amb el teu fill.

2. Opcions. En molts casos, podem donar als nostres fills una oportunitat limitada per decidir com complir les nostres ordres. La llibertat d’oportunitat fa que un nen senti una sensació de poder i control, reduint les resistències. Per exemple: ‘És l’hora del bany. Et vols dutxar o prefereixes banyar-te?’. ‘És l’hora de vestir-se. Vols triar un vestit o ho faig jo?’ Aquesta és una forma més fàcil i ràpida de donar dues opcions a un nen perquè faci exactament el que volem. Alhora també l’estem ajudant a ser més autònom en les seves decisions, i a sentir que ell/a també pot decidir.

3. Fermesa. En qüestions realment importants, quan existeix una resistència a l’obediència, nosaltres necessitem aplicar el límit amb fermesa. Per exemple: ‘Vés a la teva habitació ara’ o ‘Para!, les joguines no són per tirar’ són una mostra d’això. Els límits ferms s’apliquen millor amb un to de veu segur, sense crits, i un gest seriós en el rostre. Els límits més suaus suposen que el nen té una opció d’obeir o no. Exemples de lleugers límits: ‘Per què no et portes les joguines fora d’aquí?’; ‘Que faràs els deures?’; ‘Vine a casa ara, val?”. La fermesa amb la que marquem límits també servirà de model als nostres fills per ser ells mateixos ferms quan els calgui: per aturar situacions abusives, per fer-se valer… Per tant és important evitar la violència verbal (crits o menyspreus) i física (empentes o sotrecs).

4. Accentua el positiu. Els nens són més receptius en fer el que se’ls ordena quan reben reforços positius (“premiar” el bon comportament enlloc de “castigar” el mal comportament). Algunes repressions directes com el ‘no’, diuen a un nen que és inacceptable la seva actuació, però no explica quin comportament és l’apropiat. En general, és millor dir a un nen el que ha de fer (“ara hem de parlar molt fluixet”) abans de dir el que no ha de fer (“sobretot no cridis”). Es tracta de canviar el “NO…” pel “FES…”

5. Allunya’t del conflicte. Quan diem ‘vull que et vagis al llit ara mateix’, estem creant una lluita de poder personal amb els nostres fills. Una bona estratègia és fer constar la regla d’una forma impersonal. Per exemple: ‘Són les 8, hora de ficar-s e al llit’ i li ensenyes el rellotge. En aquest cas el nen pot disgustar-se amb el rellotge, però no amb el pare.

6. Explica el perquè. Quan un nen entén el motiu d’una regla com una forma de prevenir situacions perilloses per a si mateix i per a uns altres, se sentirà més animat a obeir-la. D’aquesta manera, el millor quan s’aplica un límit, és explicar al nen perquè ha d’obeir. Entenent la raó, els nens poden desenvolupar empatia i valors interns de conducta o comportament, i crear la seva pròpia consciència. Abans de donar una llarga explicació que pot distreure als nens, manifesta la raó en poques paraules. Per exemple: ‘No mosseguis a les persones. Això els farà mal’.

7. Suggereix una alternativa. Sempre que apliquis un límit al comportament d’un nen, intenta indicar una alternativa acceptable. Sonarà menys negatiu i el teu fill se sentirà compensat. D’aquesta manera, pots dir: ‘aquest és el meu pintallavis i no és per jugar. Aquí tens un llapis i paper per pintar’. En oferir-li alternatives, li estàs ensenyant que els seus sentiments i desitjos són acceptables, però ha de canviar una mica la forma.

8. Fermesa en el compliment. Una regla puntual és essencial per a una efectiva posada en pràctica del límit. Una rutina flexible (ficar-se al llit a les 8 una nit, a quarts de 10 la propera, i a les 9 una altra nit) convida a una resistència vers la norma i es torna impossible de complir. Les rutines i regles importants en la família haurien de ser efectives dia rere dia, encara que estiguis cansat o indisposat. Si dónes al teu fill l’oportunitat de donar tombs a les seves regles, ell segurament intentarà resistir’s-hi.

9. Desaprova la conducta, no al nen. Deixa clar als teus fills que la teva desaprovació està relacionada amb el seu comportament i no va directament cap a ells. No mostris rebuig cap als nens. Abans de dir ‘ets dolent’, hauríem de dir ‘això està mal fet’ (desaprovació de la conducta).

10. Controla les emocions. Els investigadors assenyalen que quan els pares estan molt enfadats, castiguen més seriosament, i són més propensos a ser verbalment i/o físicament abusius amb els seus nens. Hi ha èpoques en què necessitem portar amb més calma la situació i comptar fins a deu abans de reaccionar. Davant d’un mal comportament, el millor és poder prendre’s un moment de calma, i després preguntar amb tranquil·litat, ‘que ha succeït aquí?’.    

Olga Armengol Vázquez

Psicòloga d’infància i adolescència Col. 13744

CAPSIS Vilanova