La cultura del Be Happy

EL MOMENT ACTUAL, INUNDAT PER LA FILOSOFIA DEL «BE HAPPY» I PELS MOVIMENTS DEL PENSAMENT POSITIU («SOMRIU I SIGUES FELIÇ»), ENS PORTA A CONVERTIR-NOS EN VÍCTIMES D’UN IMPERATIU SOCIAL DE FELICITAT.

Estem en un moment en què vivim una ansietat cultural pel ser feliç que porta a pensar que el triomf personal es basa en ser sempre feliços, en els moments dolços i en els amargs, en les millors circumstàncies i en les adverses. Aquesta compulsió moral i obligatòria de ser feliços i de mantenir constant una actitud «positiva» (que es troba en les xarxes socials, els llibres d’autoajuda, la influència americana de la psicologia positiva mal entesa…) és paradoxalment la que fa infelices a moltes persones. La intolerància al patiment, al dolor propi i autèntic de l’existència, acaba no expressant-se, negant-se, medicalitzant-se.Sembla que cada vegada som menys capaços d’acceptar que a vegades, és saludable sentir-nos malament com a resposta a les circumstàncies de la vida, i acabem interpretant el sentir-nos malament com a patològic sota qualsevol circumstància. Com a conseqüència, esdevé un doble malestar; en primer lloc, per allò que ens està afectant i, a més, per sentir-nos culpables i avergonyits de no ser capaços d’estar feliços i somrients. En l’imperatiu de gaudir a qualsevol preu, sembla que si no podem tenir un «gran dia», és un fracàs propi i un defecte personal. La vida és moviment, és un camí en ocasions pla i en d’altres pedregós. Tots podem experimentar la calma, el gaudiment, l’alegria i l’entusiasme; també la frustració, la confusió, l’angoixa i el patiment. Quan aquests sentiments negatius ens envaeixen, ens hem de sentir culpables per què no som capaços de pensar positivament i ser feliços malgrat tot? El missatge que sovint rebem és que «Si no som feliços, és per què no volem». Patir, sembla socialment inacceptable. Ens oblidem que la infelicitat i l’adversitat són el motor de l’evolució i la transformació, i constitueixen un paper important en el desenvolupament de les fortaleses personals necessàries per a sobreviure i créixer. L’organisme humà, com tot organisme viu, tendeix a un procés continu de canvi, creixement i evolució. La recerca de l’equilibri, de la salut psicològica, parteix del patiment, del dolor emocional i la insatisfacció i ens empenta cap a la superació personal; descobrint, prenent consciència, comprometent-nos amb nosaltres mateixos, responsabilitzant-nos de la realitat i potenciant la nostra capacitat intuïtiva i creativa en la resolució de problemes. Podríem estar sempre feliços… Quan perdem alguna persona estimada, d’haver tingut la sort de conèixer-la i compartir la vida amb ella; quan perdem la feina, de disposar de molt de temps lliure per a gaudir la vida; quan estem privats econòmicament, d’aprendre a viure sense tantes necessitats materials; quan ens barallem amb la parella, de que hi haurà una reconciliació apassionada…

Però…

I si ens donem el permís de no haver d’estar sempre feliços? I si ens permetem escoltar el nostre malestar emocional, per donar-nos l’oportunitat de transformar-lo i créixer? I si ens alliberem de les pressions socials, de la cultura de la felicitat com a únic objectiu vital? 

Eva Hervera

Psicòloga adolescents, adults i gent gran.

CAPSIS Vilanova